jueves, 28 de septiembre de 2017

FANTASMAS DEL DESIERTO (Série Pablo Martinelli) de Guillermo Orsi - Un escritor de los más dotados, con cierto desdén por la coherencia de la trama - Valoración 8,5/10

Páginas312
IdiomaEspañol
Publicación2014
EditorialAlmuzara

Una novela que empieza a lo grande para ir perdiendo fuelle a medida que se embrolla la trama y se intensifica la soflama, pasando del pesimismo crítico a la desesperación agónica, bien aderezada con cucharadas de sopa surrealista. Su punto débil son las transiciones de la trama que, por otro lado, creo que a Orsi le importan un comino. Sus fortalezas, enormes: seguramente es uno de los escritores mejor dotados, en recursos literarios, del panorama actual de la novela negra en castellano.
 «Se nace para sobrevivir, no para ser feliz». El aforismo crudo, descarnado, con que empieza la novela -y de los que está sembrada- es un aviso a navegantes: aquí nadie va a ser feliz. El tono descarado de las primeras páginas pronto se convierte en rabia y desesperación, expresada en un lirismo amargo que sublima en ironía y sarcasmo. Es como el radicalismo de Chomsky, extendido a la religión y gritado con la rabia de Cioran. El peligro: que esa densidad e intensidad pueda saturar al lector. Eso y el desdén por la coherencia de la trama hace que no le dé un excelente; pero un 8,5 no está mal.
Sinopsis
Pablo Martinelli (Gotán), policía retirado o “en desuso” -como se define a si mismo- y vendedor de sanitarios, es contratado por un empresario “cementero” para investigar la muerte de una niña en su lujosa mansión. Le acompaña Carmen Solanas, policía de a pié cuyo padre, también policía y amigo de Martinelli, murió en un tiroteo. Entran en escena policías corruptos, un obispo que practica el vampirismo pedófilo, un comisario con despacho en el Congreso Argentino (Palacio de la risa) con fines oscuros y una cárcel clandestina financiada por la CIA.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

sábado, 23 de septiembre de 2017

PECADO (Série Inspector Strafford 01) de Benjamin Black - Buen escritor poco avezado en el género policial - Valoración 7/10

Título originalSnow
TraductorMiguel Temprano García
Páginas400
IdiomaEspañol
Publicación2017 (2017)

“Pecado” es una novela que se inscribe en el canon clásico del detective deductivo y el problema de la habitación cerrada, si bien el inspector Strafford no es muy deductivo ni la vieja casona rural del coronel Osborne está cerrada a cal y canto. Un cura aparece muerto y castrado en una casona rural de la Irlanda profunda, el título de la novela es “Pecado”, la foto de la portada, unos hermanitos Osborne tirando a raritos…, ¿para qué más? Los hechos y los culpables se pueden adivinar casi en la segunda página.
Benjamin Black es un buen escritor, con un estilo de una sobriedad clásica, pero poco avezado en el género policial. La historia se alarga innecesariamente solo a causa de testigos remisos y un inspector poco hábil en interrogar. El tema de la pedofilia clerical, muy manoseado ya (con perdón), y al que Black no aporta nada nuevo. En fin, para el género de “novela problema”, mejor leer a los clásicos: Carter Dickson, Ellery Queen, Margery Allingham, Dorothy Sayers o la misma Josephine Tey.
Lo que dije para Quirke vale para Strafford que amenaza con una nueva serie. Lo peor: como no me gusta Benjamin Black (el pseudónimo policial), me resisto a leer a John Banville, el original.
Ganadora, poco convincente del Premio Internacional RBA de Novela Negra 2017.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

LA HIJA DEL TIEMPO (Inspector Grant 04) de Josephine Tey - La investigación histórica y la policial se parecen - Valoración 8/10

Título originalThe Daughter of Time
TraductorEfrén del Valle
Páginas208
IdiomaEspañol
Publicación1951 (2012)

Alan Grant, inspector de Scotland Yard convaleciente en el hospital por una caída durante la persecución de un delincuente, se aburre contemplando el techo de su habitación. La foto de un retrato de Ricardo III hace que ponga en cuestión su fama de asesino intrigante, en concreto, la acusación de mandar asesinar a sus dos sobrinos. Enfermeras, ayudantes y un joven historiador le van trayendo libros sobre la época y Grant, en su cama de hospital, deconstruye los relatos usando métodos de investigación policial.
Novela elegida como la mejor novela de misterio de todos los tiempos por la asociación británica Crime Writers' Association, puede resultar farragosa para el lector poco versado en la historia del siglo XV inglés, sobre todo por los embrollos sucesorios monárquicos.
Estilo clásico, ágil, repleto de agudeza y humor.Hay que leer más cosas de la Tey.

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

AMOR D'IDIOTA de Lluís-Anton Baulenas - Obsessió, humor i escepticisme social - Valoració 8,5/10

Páginas272
IdiomaCatalán
Publicación2003
EditorialEdicions 62

Ressenya curta i ràpida obligat per les tres o quatre que porto de retard.
Un home sense atributs, perplex, aliè i fora de lloc en qualsevol lloc, explica en primera persona el seu desarrelament vital i la seva anormal obsessió per Sandra, una noia amb la qual es troba una nit mentre ella treballa penjant banderoles publicitàries. La segueix, l'assetja, l'espia i gairebé l'ataca fins aconseguir una mena de tolerància passiva de la noia.
Pessimisme existencial, ironia, humor i crítica social amb tocs esperpèntics a la Barcelona postolímpica. La història de l'extravagant i desesperat assetjament a Sandra es sosté gràcies al fet que, després d'una fase de rebuig, ella l’accepta, però s'oculten els seus motius.
Obsessionat per una dona i escèptic amb tota la resta:
“Li dic que jo no discuteixo gairebé mai, tampoc. Si la qüestió és secundària dono la raó al contrari. Si és fonamental, és difícil fer que canviï d’opinió. Per tant, tampoc no val la pena de discutir.”
“Vull envair militarment la seva vida.”

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

jueves, 14 de septiembre de 2017

EL NAS DE MUSSOLINI de Lluís-Anton Baulenas - Intensitat psicològica, trama potent i girs espectaculars. Valoració 9/10

Páginas328
IdiomaCatalán
Publicación2008
EditorialProa

Anys 20, dictadura de Primo de Rivera. Berta Panatis, executiva del Banc Hipotecari i membre del partit comunista, rep l'ordre de matar el dictador. Ha de retirar-se a Biribil, un poble prop de Ripoll, i allà esperar instruccions. Passen sis anys i el telegrama amb l'ordre d'atemptar no arriba; Berta i el seu pare, vidu, picapedrer retirat i vell sindicalista, sense diners, passen fam fins a la inanició. El pare intenta convèncer-la que abandoni, però la Berta, moguda per una obstinació gairebé mística es nega a desistir de la seva missió.

Van entrant en escena diversos personatges, molt sòlids i ben dibuixats, les biografies dels quals es construeixen mitjançant records i retrocessos al passat i que acaben teixint una trama terrible, fatídica, tancada magistralment amb dos girs finals espectaculars.
No entraré en detalls per no aixafar la història. Només diré que és una novel·la esplèndida, dostoievskiana tocada de la ironia de Swift (més clarament en "Amor d'idiota"). Explora la psicologia humana en el complicat context polític, social i espiritual de la Catalunya dels anys 20 durant la dictadura de Primo de Rivera. El to dominant és pessimista, gairebé tràgic:
"No te la Sensació que la vida és com una excursió? Que anem caminant, que ens entretenim una mica aquí, un mica enllà, que ens aturem una estona més en un lloc que ens agrada, i en aquest lloc, durant uns quants minuts somiem i estimem, i tenim fills. I ens fem la il·lusió que la ruta que prenem és a l'atzar. I és mentida: els peus, com autòmates, amb un ritme constant, ens portin directament a la fi. "

Un plaer llegir autors com Baulenas, Villaró o Lluís que situen la novel·la catalana a l'altura que mereix.

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

martes, 12 de septiembre de 2017

LES AVENTURES DEL CAVALLER KOSMAS de Joan Perucho - . Catàleg d'erudició estèril.- Valoració 6/10

Páginas256
IdiomaCatalán
Publicación1980
EditorialPlaneta

Kosmas, recaptador d'impostos de Bizanci, rep l'encàrrec del seu emperador d'assistir al concili de Toledo de l'any 589 en què Recared, rei dels visigots, decideix abandonar l'arrianisme i abraçar el catolicisme. Kosmas viatja de Cartagena a Toledo amb l'erudit i polímata Isidoro i el seu germà Leandre, bisbe de Sevilla, a qui s'atribueix la conversió de Recared.
Gràcies al seu domini de la cibernètica (aquí ciència oculta com l'alquímia), Kosmas pot alliberar-se de les pesades tasques de recaptador deixant-les en mans dels tres autòmats que l'acompanyen, i dedicar-se als seus debats filosòfics o teològics amb els diferents personatges que es creuen pel seu camí. Però, a més, el nostre recaptador té un do especial: detecta heretgies, per subtils que siguin, al primer cop d'ull. Això el converteix en un enemic preferent del diable que l’assetja i sotmet a diferents proves.
La novel·la és un llarg periple per Cartagena, Toledo, Saragossa, Barcelona, ​​Roma, Tunísia, Constantinoble ... Itinerari més simbòlic que real ja que a part d'uns pocs detalls arquitectònics no ofereix més descripcions de tants llocs. Vagi on vagi, Kosmas segueix absort en els seus debats teològics, receptes gastronòmiques o medicinals i relació d'animals mitològics. El segle VI de Perucho és un paisatge idíl·lic i perfumat, totalment allunyat de la realitat, poblat de mites, llegendes, autòmats, voltors parlants, bèsties fantàstiques i ciutats fantasma. Però, mancat de vitalitat, queda en un catàleg de curiositats i rareses.
Obra d'evasió erudita, escrita en estil clàssic, sobrecarregada de cites i debats teològics (reprodueix totes les resolucions -anatemes- del concili de Toledo), amb una visió esotèrica del mitològic, recorda autors de tirada històrica-fantàstica com Álvaro Cunqueiro i el laberíntic Mujica Láinez amb un vernís "Steampunk" que situa tecnologies fora d'època. Catàleg d'erudició estèril. Curiós i poc més.
Per aquesta novel·leta es va dur premis amb sobrepès:
Premi de la Crítica de narrativa catalana (1981)
Premi Ramon Llull (1981)
Premi Joan Crexells (1982
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

martes, 5 de septiembre de 2017

L'ANY DELS FRACS de Albert Villaró - Naturalisme èpic, tocat d'ironia i humor.- Valoració 9/10

Páginas315
IdiomaCatalán
Publicación2003
EditorialColumna

Els fets s'emmarquen en el any 1.010 durant l'expedició catalana (anomenats francs) que va encapçalar el comte de Barcelona Ramon Borrell en suport de Muhàmmad al-Mahdí, contra el califat de Còrdova usurpat per una coalició de berbers i castellans. Aquesta campanya forma part de les guerres civils del califat de Còrdova que van durar des del 1.008 al 1.031 i que va acabar amb la divisió del califat en petits regnes. En aquella època la Península era un enrenou  de moros i cristians que es combatien o es coalitzaven a canvi de terres, diners o privilegis.
La història és narrada en primera persona per Dacó Miró de Tost, fill bastard del senyor de Tost i eclesiàstic al servei del bisbe Sal·la, les tropes del qual, juntament amb les d'Ermengol I d'Urgell, Hug I d'Empúries i del comte de Bernat I de Besalú «Tallaferro», es van unir a Ramon Borrell a canvi d'una suculenta paga. Dacó, a més, rep l'encàrrec secret del bisbe Sal·la, de recuperar un llibre prohibit del bisbe heretge Fèlix. Tot i que aquesta missió secreta es destaca en la sinopsi de contraportada, juga en la trama un paper secundari de caràcter simbòlic.

La novel·la és un impressionant fresc històric que reflecteix l'embolic anàrquic que dominava la península al segle XI: caos religiós en què l'heretgia i l'ortodòxia es decidia per relacions de poder; senyors de la guerra en lluita constant entre si i amb l'Església per territoris, riqueses i influència que podien guanyar-se amb l'espasa o amb el bàcul. El poble (a la guerra, peons), simple carn de canó tot just per sobre de l'animal de càrrega o el bestiar: “Estranyament, ningú no fugia, ni tan sols els pobres peons que estarien a primera línia, al davant de tot, als quals, si no els travessava d’entrada una llança africana, serien aixafats per un dels nostres cavalls.”
Definiria l'estil com un naturalisme desenfadat, clar i fulgurant que, en moltes escenes, s'enfila a altures èpiques. Aquí queden la batalla del castell de Aqabatalbacar (Costa de les Vaques), els dos saquejos de Còrdova i la batalla del riu d'Aro, dignes de figurar en una antologia de relats bèl·lics. I un gust pels detalls que vivifica la història: robes, armes, remeis medicinals, habitatges, artefactes ... Tot amanit amb un toc d'ironia i humor.

Una mostra d’ironia:
El recompte de baixes va ser llarg i complicat.(…) Amuntegats els cavallers castellans, ens vam concentrar en els nostres, procurant que cada mort tingués al costat tots els seus membres que haguessin pogut perdre en el decurs de la batalla, per facilitar els tràmits de la resurrecció, que s’endevinaven complexos.”
Una de detalls naturalistes:
“No podíem ni parar a pixar, és clar, i quan la bufeta ja no es podia contenir més, m’havia d’alleujar damunt de la sella. Després d’hores de brega, l’olor de sang, de suor covada i de pixum era insofrible. Ens seguien tantes mosques que semblàvem gossos morts.”
I una altra d'humor:
“…van aconseguir el que seria la primera peça del botí: el pal·li de seda groga amb què l’al-Mustaí es protegia del sol, i que no s’havia endut en la seva fugida per culpa de les presses. Com que d’un para-sol com aquell no en farien res, i atesa la gran extensió de teixit, van acordar que en farien tallar camises i perpunts, per entrar tots a Còrdova ben mudats, com si fóssim els emperadors de l’Índia.”
La descripció dels personatges, objectes i llocs, justa i escaient. Els diàlegs, vius i precisos, s'adapten a la idiosincràsia de l'època sense manierismes arcaics. Què més es pot demanar? Jo, que la novel·la tingués 1.000 pàgines.
Bé, Villaró, amb aquest i "La bíblia andorrana", novel·la negra de la sèrie Andreu Boix, ja acumula dos nous com dos casas.Suma i segueix.

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

domingo, 3 de septiembre de 2017

EL NAVEGANT de Joan-Lluís Lluís - Aventures amb un toc màgic- Valoració 8/10

Pàgines304
IdiomaCatalà
Publicació2016
EditorialProa

Joan-Lluís Lluís és un autor francès, de la Catalunya Nord, que estima el català i escriu en català a costa de ser ignorat per la crítica francesa.
La novel·la històrica i el neoruralisme són dos gèneres molt trasitats en la narrativa catalana actual i enfilats per cada autor de maneres diverses. "El navegant" és una novel·la històrica i d'aventures amb el toc màgic de l'habilitat especial del protagonista.

Assiscle Xatot explica en primera persona la seva vida i aventures des de la infància a Perpinyà, el seu viatge a París on li sorprèn el setge de l'exèrcit prussià (amb la corresponent fam), la revolució de "La Comuna" a 1.871,i el seu empresonament i posterior deportació a la colònia francesa de Nova Caledònia. Des de molt jove, l’Assiscle s'adona que té el do de llengües; en té prou amb entendre una paraula per, a l'instant, poder parlar qualsevol idioma. El que avui seria un avantatge no era vist així en el segle XIX, i el mateix Assiscle el sent com si la nova llengua el posseís a ell i no a l'inrevés.

Personatges com Barnabé Bonnefin, espavilat i oprtunista, que passeja pels pobles muntant ascensions amb el seu globus aerostàtic, o Dunkerque, bandoler i aventurer sense escrúpols, donen a la novel·la un toc picaresc. Nestor, germà de Bernabé, professor de persa en l'Instituo de Llengües Orientals, mentor de Assiscle a París i el seu igual com empassaidiomes, ofereix al Lluis l'ocasió d'entaular breus debats sobre la naturalesa del llenguatge i la primera llengua (llegua mare). Assiscle, espantat del seu do, és un antiheroi una mica balbucient i cagacalces que només brillarà com a comptador d'històries durant els tres anys de captiveri en una tribu aborigen de Nova Caledònia.

L'estil del Lluís, és àgil i viu, de frase i vocable treballats. Cerca entretenir i transmetre el seu amor i fascinació per la diversitat lingüística, sense obviar una soterrada crítica al "grandeur" francès que ja va fer obertament en "Conversa amb el meu gos sobre França i a els francesos".
Per "El navegant" ha obtingut el Premi Crítica Serra d'Or el 2017.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.